Amor adolescent que reneix, MERCÈ SANCHÍS MANICH

  

  Reconec en la llum de les teves bogeries l’adolescent amor. Amor lliure i sense trabes, que retornes en un altre cos, pero amb la mateixa tendresa. Un altre nom, un altre somriure, tacte diferent, un bosc per explorar, altres mans…..
Dins meu el mateix amor de sempre, el que va fluir fa temps. En el meu hivern sofreixo la teva presència inesperada, sense saber com, arriba la primavera.
Amor que jo creia mort pero mai extinguit. Amor adolescent que reneix.

MERCÈ SANCHÍS MANICH

Ho pots suportar? , SÍLVIA AUGÉ TARRÉS

  He escalat muntanyes i m'he llençat per precipicis, també he caminat per valls planeres i m'he revolcat pels prats més suaus, tous com el cotó. M'he perdut per boscos fent d'exploradora sense equip de supervivència. He vist miratges en els deserts del cor que em mostraven els oasis sommiats i he vist aurores boreals rodejada del gel més blau. He baixat a pulmó al fons marí per cercar-te un estel. M'he enxopat de llàgrimes fins estobar-me la pell i l'esperit, també m'he cremat els ulls, i l'ànima amb la llum del teu cor. He arribat a la lluna, perseguint els núvols i m'hi he passejat buscant la vida abans que l'aigua.
... tot això he fet i vull seguir fent, ho faig per tots aquells que m'estimen i estimo, per tu i amb tu, per ells i amb ells. Ho pots soportar? és l'únic que vull saber.

SÍLVIA AUGÉ TARRÉS

Començo a estimar ser esclava dels teus ulls, CLARA WOOLF DALLOWAY

Començo a estimar ser esclava dels teus ulls.
Amb la teva freda mirada aconsegueixes escalfar tot el meu interior. Amb tan sols un fugaç instant de contacte, em mates i em regales la vida.

Propietària dels meus somnis, propietària de tantes nits en vela, de l'ardent infern que em glaça i que m'abraça amb el seu gèlid foc.

T'estimo, amb una passió cega. T'espero, amb desesperat anhel. Perquè ets la raó de les meves llàgrimes. Perquè ets la meva condemna i el meu cel.

Tu, que voles lliure com el vent no oblidis a qui alça als teus peus el seu lament, detingues la teva mirada altiva en els meus ulls i estima'm sota la llum de la lluna perquè pugui viure.

CLARA WOOLF DALLOWAY

Trenca'm

  Trenca'm. Fes que sigui capaç d'abandonar les lleis absurdes que em governen de tant com em sotmets contra la paret amb l'espasa empunyada de la veritat en el seu absolut. Obliga'm a dir el nom de cada cosa pel seu nom, sense eufemismes. Ajuda'm a sortir del cromo de purpurina on visc amb la teva paraula disparada, argentada i veraç. M'he cansat dels sinònims, de l'absurd, de la metàfora, d'aquestes regnes que em fan sagnar les mans de tan fort com m'hi agafo per la por de caure. Ajuda'm a caure, si cal, i ajuda'm a aixecar-me només si no em moc de terra.
Trenca'm. Així, com ho fas. I encara torna-hi. No em donis treva. És el moment de l'explosió. No em deixis de nou al camí per la meva por com faries amb un petard de metxa curta que no saps si ja ha cremat.
Com avui. Amb la mirada fixa i la veu clara. Trenca'm.
Montse Vergés i Porter

Galàxies

Hi ha una Via subterrània, paral·lela a la Làctea però real, que em xucla les nits des de l'espai sideral, i amb una canyeta, de molt lluny, bufa i esquitxa de colors vius totes les mortalles que duc arrapades cos endins transformant-me en pintora experta en punts de sutura d'incerts destins. He descobert que ho fa des de l'espai que hi ha entre els minarets d'un castell deshabitat de l'altra banda de la riba -on hi ha a la vegada un foc de màgica llar que mai no s'apaga- i els ulls del mussol que em transforma vetllant-me i fent-me vetlladora d'estrelles i focs. Hi ha una Via subterrània que cap sencera en la vila dels contes que parlen d'amor, des d'on se'm permet ser des de dintre, i on puc ballar, puc escriure i puc badar sense por del viure ni l'haver d'estar. Hi ha una Via subterrània que em convida a caminar, des de sempre i de molt lluny, combregant amb mi la nit que no s'esmuny, consagrant així la vida que mereix ser batejada i defensada com un puny.
Montse Vergés i Porter