Trenca'm. Fes que sigui capaç d'abandonar les lleis absurdes que em governen de tant com em sotmets contra la paret amb l'espasa empunyada de la veritat en el seu absolut. Obliga'm a dir el nom de cada cosa pel seu nom, sense eufemismes. Ajuda'm a sortir del cromo de purpurina on visc amb la teva paraula disparada, argentada i veraç. M'he cansat dels sinònims, de l'absurd, de la metàfora, d'aquestes regnes que em fan sagnar les mans de tan fort com m'hi agafo per la por de caure. Ajuda'm a caure, si cal, i ajuda'm a aixecar-me només si no em moc de terra.
Trenca'm. Així, com ho fas. I encara torna-hi. No em donis treva. És el moment de l'explosió. No em deixis de nou al camí per la meva por com faries amb un petard de metxa curta que no saps si ja ha cremat.
Com avui. Amb la mirada fixa i la veu clara. Trenca'm.
Montse Vergés i Porter
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada